Foto IAFusilli senzills però no massa
Una recepta ràpida de fusilli amb tonyina, frankfurts, tomàquets cherry, olives i tàperes.
Les etiquetes es calculen automàticament a partir dels ingredients i poden ser incorrectes. Comprova l'envàs si és important per a tu.
Ingredients
- 300 g Fusilli
- 3 llauna Tonyina en conserva de 80 g cada una
- 3 unitats Frankfurts tallats a rodanxes
- Oli vegetal per fregir
- 6-7 unitats Tomàquets cherry tallats a trossets petits
- 1 manat Tàperes un grapat
- 1 gra All
- 1 manat Olives negres un grapat, sense pinyol
- Flocs de bitxo al gust, picat
- Sal al gust
Passos
En una cassola, afegiu una mica d'oli vegetal, l'all, la tonyina, els frankfurts tallats a rodanxes, les tàperes, el bitxo, les olives i els tomàquets cherry.
Coeu-ho tot junt amb sal i aigua fins que els frankfurts estiguin fets (70 °C de temperatura interna).
Bulliu els fusilli al dente i afegiu-los a la salsa perquè agafin els sabors.
Serviu-ho en un plat.
Això no és una recepta italiana disfressada: és un sofregit de rebost, del que fem servir quan la nevera diu que no, però el rebost diu que sí. Tonyina en llauna, frankfurts, olives, tàperes, quatre tomàquets cherry — tot allò que aguanta mesos en un pot o una llauna i que, quan es troba a la paella amb una mica d'oli i all, es comporta com si s'haguessin posat d'acord.
El mecanisme és simple: primer fas sortir el greix i els sucs de cada ingredient per separat — la tonyina solta oli, el frankfurt solta greix en escalfar-se, el tomàquet trenca pell i allibera aigua i àcid —, i després deixes que tot això bulli junt fins que es converteix en un líquid que ja no sap a cap ingredient sol, sinó a la suma. És la mateixa lògica del sofregit de sempre: no barreges sabors, els fas fondre els uns amb els altres.
El punt que decideix si surt bé no és el temps, és la textura de la salsa: ha de quedar lleugerament lligada, ni aigualida ni seca, perquè la pasta, quan hi entri, pugui xuclar-la en comptes de nedar-hi. Si la salsa és massa clara, la pasta la beu i es queda sense gràcia; si és massa espessa, es queda pastosa i no s'hi casa. Hi ha qui diu que amb tonyina en conserva no cal cuinar res, que ja ve «cuita» de fàbrica. Doncs no: aquí no la poses per menjar-la tal qual, la poses perquè es desfaci dins l'oli calent i deixi anar el seu propi greix, que és el que lliga la resta.
El foc, en una placa de casa, no és una xifra, és un senyal: quan l'all comença a fer-se translúcid i a perfumar la cuina sense cremar-se, ja hi pots tirar la resta. Si l'all es torra i es posa marró fosc, amarga tot el plat — aquest és el defecte real que s'evita baixant el foc en aquell moment, no "controlant els minuts". Un cop hi tires la tonyina, els frankfurts i les olives, deixa que bullin amb una mica d'aigua fins que el frankfurt, que ja ve cuit de fàbrica, simplement s'escalfi del tot per dins: això es nota perquè la rodanxa passa de pàl·lida i ferma a una mica inflada i brillant, no cal termòmetre a la cuina de cada dia, n'hi ha prou de tallar-ne una per veure que ja no queda cap zona freda al mig.
La tonyina en conserva: tria-la a l'oli i no a l'aigua, perquè aquest oli és el que farà de base greixosa de la salsa; si només tens tonyina a l'aigua, afegeix una mica més d'oli a la paella des del principi perquè el plat no es quedi sec. Els frankfurts aporten el greix fos que dona cos; si no en tens, qualsevol embotit cuit tallat a rodanxes fines fa la mateixa feina — el criteri és que sigui un producte que ja porti greix i sal incorporats, no carn crua que necessitaria un altre tractament.
El tomàquet cherry es talla petit perquè la pell i la polpa es desfacin ràpid amb la calor i la sal, i soltin aigua i àcid que esponjen la salsa; si no en tens a mà, un tomàquet normal ben madur, tallat igual de petit, fa el mateix paper, encara que trigui un pèl més a desfer-se. Les tàperes i les olives no es couen pròpiament: hi són per l'àcid i la sal punxant que trenquen la part grassa del frankfurt i la tonyina, perquè el plat no quedi pla de sabor. El bitxo, al gust, hi és pel mateix motiu que la sal: per despertar, no per cremar la boca.
Aquí el sofregit no porta ceba ni pebrot com el de tota la vida, i això és important dir-ho: és un sofregit abreujat, fet amb conserves en lloc d'hortalisses fresques llargament cuites, i per això no té aquella dolçor profunda del sofregit clàssic — en canvi hi guanya rapidesa i un punt salat i àcid que li és propi. La pasta es bull a part i es diu "al dente" perquè encara ha de rebre un últim bany amb la salsa, i si ja estigués del tot cuita es tornaria tova en aquell pas final; el senyal és mossegar-ne un fil i notar un petit nucli que encara resisteix.
La paciència aquí és curta però real: el temps que la salsa necessita per reduir-se una mica abans d'afegir-hi la pasta no es pot accelerar pujant el foc, perquè llavors el tomàquet es crema per fora i queda cru per dins. Deixa-la bullir a foc suau el temps que calgui, i mentrestant vigila l'aigua de la pasta, que és l'altra olla que no s'ha d'oblidar mai en aquesta cuina.