Foto IAPasta amb pesto de rúcula i llimona
Pasta amb un pesto cremós de rúcula, pinyons i parmesà, acompanyada de tomàquets cherry al forn.
Les etiquetes es calculen automàticament a partir dels ingredients i poden ser incorrectes. Comprova l'envàs si és important per a tu.
Ingredients
- 400 g Pasta
- 400 g Tomàquets cherry
- 1 c/p Sucre
- 200 g Rúcula
- 50 g Pinyons
- Ametlla al gust
- 40 g Parmesà
- 1 unitats Llimona
- 100 g Oli d'oliva
- Sal al gust
Passos
Rentem i tallem els tomàquets cherry, els disposem en una safata folrada amb paper de forn.
Afegim sal, sucre i oli d'oliva i els enfornem a 120 graus.
120 minPosem la rúcula al got de la batedora, hi afegim el parmesà, els pinyons, el suc de llimona i un pessic de sal.
Batem, afegint l'oli d'oliva a raig fi, fins que tots els ingredients s'uneixin en un pesto homogeni i cremós.
Coem la pasta en aigua bullint segons el temps indicat al paquet, fins que quedi al dente, i la colem.
Barregem la pasta amb el pesto, remenem bé i, si cal, afegim una cullerada d'aigua de cocció de la pasta.
Servim als plats i acabem amb els tomàquets al forn i uns grans d'ametlla torrada.
Aquest plat juga a dues bandes: d'una banda uns cherry confitats al forn, lents i dolços; de l'altra un pesto cru de rúcula que no toca foc. El punt de tot plegat no és un rellotge, és l'aigua que marxa dels tomàquets i l'oli que lliga el pesto sense que es trenqui. Si entens això, la recepta ja no et pot sortir malament.
El forn baix fa una cosa molt concreta: evapora l'aigua del tomàquet a poc a poc perquè el sucre es concentri sense cremar-se. Per això el senyal no és el rellotge sinó la pell: quan comença a arrugar-se i el tomàquet s'ensorra una mica en tocar-lo amb la cullera, ja té la textura de confitura que busques. Si la teva placa fa més calor del que marca el dial —i moltes domèstiques en fan— vigila que no es cremi la pell abans que la polpa s'hagi concentrat; si ho veus anar massa de pressa, abaixa i allarga, perquè aquí qui mana és l'aigua que se'n va, no el número.
El pesto és l'altra meitat de la lògica: aquí no hi ha foc, hi ha emulsió. L'oli entra a raig fi perquè es vagi lligant amb el suc de la fulla i el greix del parmesà, com faries amb un all i oli: si l'aboques de cop, l'oli i el verd es separen i et queda una salsa trencada, amb bassal d'oli per sobre. Rajet fi, batedora en marxa, i prou.
Els tomàquets cherry són el cor dolç del plat: com més petits i madurs, més sucre tenen per concentrar al forn. Si no en trobes de cherry, val qualsevol tomàquet de pastar o de penjar tallat a quarts, encara que el temps al forn variarà perquè depèn de la mida de la peça, no d'un rellotge fix. El sucre que hi afegeixes no és per endolcir, és per ajudar aquella caramel·lització de la pell; si el teu tomàquet ja és molt madur, en pots posar menys sense trencar el resultat.
La rúcula aporta el picant verd que fa de contrapunt al dolç del tomàquet; com més joves i tendres siguin les fulles, menys amarg i més fresc surt el pesto. Si no en trobes, uns grapat d'espinacs amb un rave o dos picats fins poden fer-ne la funció, encara que el caràcter canvia una mica.
Els pinyons donen cos gras i una dolçor subtil; torra'ls lleugerament en una paella sense oli abans de batre'ls i notaràs molta diferència, perquè el greix cru del pinyó és més pla de gust. Si no en tens, l'ametlla que ja demana la recepta per decorar pot fer doble feina: una part crua al pesto, una part torrada per damunt.
El parmesà hi posa salinitat i el greix que ajuda a lligar l'emulsió amb l'oli; com més curat, més sabor concentrat i menys quantitat necessites. Un formatge de pasta dura semblant, ben sec, pot substituir-lo sense problema.
La llimona talla el greix de l'oli i del formatge amb el seu àcid; el que importa és el suc fresc, no la marca ni la varietat, i si la trobes molt àcida pots moderar-ne la quantitat perquè no s'imposi sobre la rúcula.
L'oli d'oliva fa dues feines diferents en aquest plat: al forn és el vehicle de calor que ajuda a confitar el tomàquet sense que es cremi; al pesto és l'emulsionant que lliga tota la pasta verda. Val la pena fer-lo servir bo, perquè aquí no es cuina gaire i el gust de l'oli es manté intacte al plat final.
La paciència hi és, sobretot, en la cocció del tomàquet: dues hores és un temps llarg per a un sopar d'entre setmana, i si tens pressa val més fer-los el dia abans i guardar-los a la nevera, que sortir corrents amb la pell encara tendra i perdre tota la gràcia de la confitura.
·