Foto IACrema d'api
Crema suau d'api amb ceba, oli d'oliva i un toc de pebre negre, llesta en poca estona.
Les etiquetes es calculen automàticament a partir dels ingredients i poden ser incorrectes. Comprova l'envàs si és important per a tu.
Ingredients
- 150 g Api
- 0,5 unitats Ceba
- Oli d'oliva al gust
- Sal al gust
- Pebre negre al gust
- 250 ml Aigua
Passos
Rentem l'api sota aigua corrent, eliminem la base dura i les parts fibroses, i el tallem a trossos petits juntament amb les fulles.
Tallem finament mitja ceba i la sofregim amb una mica d'oli d'oliva fins que quedi daurada.
Afegim l'api, hi aboquem l'aigua i coem uns 20-25 minuts.
23 minHo batem tot amb la batedora de mà fins obtenir una textura llisa i homogènia.
Afegim sal i pebre negre al gust, i servim calent.
Una crema d'api és, bàsicament, una manera d'enganyar un vegetal fibrós i una mica aspre perquè es torni suau sense fer-hi res de complicat. El truc no és l'api: és la ceba. Si la sofregim bé abans d'afegir res més, construïm un fons de dolçor que després, quan ho batem tot, es repartirà per tota la crema i li traurà aquell punt aspre que l'api sol té quan es menja cru o mal cuit.
La ceba es sofregeix a foc baix, no perquè ho digui ningú, sinó perquè a foc viu es crema per fora abans de perdre l'aigua de dins, i llavors amarga. El senyal és clar: quan passa de blanca i opaca a translúcida i després a daurada clara, és el moment d'afegir l'api. Si la deixem anar més enllà del daurat cap al marró, ja no estem fent un sofregit, estem cremant sucre, i això es nota amargant a la crema sencera, no només en aquella cullerada.
Aquí hi ha un mite petit que val la pena desfer: hi ha qui diu que un sofregit "de debò" necessita tomàquet sempre. Doncs no, perquè un sofregit és simplement greix + al·li + temps baix fins que la cosa es torna dolça; el tomàquet és un afegit habitual, no una condició. En aquesta crema, sense tomàquet, el sofregit de ceba sol ja fa la feina de donar fons.
L'api, triat bé, ja t'estalvia feina. Busca tiges que no es dobleguin tristament cap avall quan les aguantes per un extrem: han d'estar tenses. Si et ve massa fibrós (les tiges exteriors solen ser-ho més que les del centre), no passa res, perquè la cocció llarga i la batedora dissolen igual la fibra; només cal una mica més de paciència en la cocció perquè s'acabi d'estovar del tot. Les fulles no es llencen: porten sabor i una mica de color, i es couen igual que la tija.
La ceba fa dues feines a la vegada: dona dolçor de fons (el sofregit) i dona cos, perquè quan es bat amb la resta ajuda a lligar la crema sense necessitat de nata ni de farina. Si no tens ceba, un porro fa un paper semblant, una mica més suau i menys dolç; canvia el resultat, però no l'enfonsa.
L'oli d'oliva aquí no és decoració: és el medi que permet que la ceba es cogui lentament sense enganxar-se ni cremar-se, i deixa un regust que l'aigua sola no donaria. Una mica més del necessari per sofregir, afegit cru al final sobre el plat, hi dona una brillantor i una rodonesa que la cocció per si sola no aconsegueix.
L'aigua és la base líquida més senzilla possible, i aquí és una tria honesta, no una mancança: un brou (de pollastre, de verdures) donaria més gruix de sabor, però l'aigua deixa que l'api i la ceba es notin sols, sense competència. Si un dia tens brou a mà i et ve de gust una crema més rodona, el pots fer servir sense canviar res més de la recepta.
La sal i el pebre es posen al final, mai abans, perquè és quan la crema ja té la textura i el volum definitius i pots tastar de debò què li falta; posar-los abans de batre és tastar a cegues. En una placa domèstica normal, el perill no és passar-se de foc, és el contrari: deixar la ceba a foc massa baix i que trigui vint minuts a fer res, o posar-la massa alta i cremar-la en dos minuts sense adonar-te'n perquè estaves girant-te a una altra cosa. El foc just és el que permet sentir com xiuxiueja l'oli sense fer fum.
Dues racions d'aquesta crema no demanen cap gràcia especial per servir-la: un rajolí d'oli cru i, si es vol, un tros de pa amb tomàquet al costat, que no té res a veure amb la tradició de l'api però hi fa companyia com fa companyia a gairebé tot a taula aquí.