Llima

Agafa una llima a la mà. Si pesa poc per la mida, no la vulguis: estarà seca per dins. Una bona llima pesa com cal —una peça normal arriba als seixanta grams— i la pell és tibant, llisa, brillant, i cedeix una mica si la prems amb el dit. Això et diu que encara guarda el suc.

L'acidesa de la llima ve de l'àcid cítric que porta a dins, i és el que la fa tan present en salses, adobats i cuina asiàtica: un raig alleugereix un plat greixós, aixeca els sabors, i no afegeix gaire energia al plat.

Per triar-la, fia't del nas tant com de l'ull: la pell fresca, en gratar-la una mica amb l'ungla, deixa anar una olor neta i punxant. Si no fa olor, ja ha perdut la gràcia.

Alguns diuen que cal esperar que la llima torni groga perquè es torni més dolça, com un plàtan. No! Els cítrics no maduren fora de l'arbre: un cop collits, no milloren, només s'assequen. Per això qui les deixa "madurar" al taulell només aconsegueix llimes marcides, amb poc suc i la pell arrugada —justament el contrari del que buscava.