Foto IACurri indi de pollastre
Un curri de pollastre cremós amb iogurt, tomàquet i llet de coco, servit amb arròs basmati.
Les etiquetes es calculen automàticament a partir dels ingredients i poden ser incorrectes. Comprova l'envàs si és important per a tu.
Ingredients
- 400 g Pit de pollastre
- 100 ml Iogurt grec
- 1 unitats Llima el suc
- 3 c/s Curri en pols mitjanament picant
- 1 c/p Canyella en pols
- 0.5 c/p Clau d'espècia en pols
- 1 c/p Cardamom
- 2 gra All picat fi
- 1 c/s Gingebre ratllat fi
- 2 unitats Ceba tallada grossa
- 400 g Tomàquet trossejat en conserva
- 1 unitats Pebrot tallat a daus grans
- 400 ml Llet de coco
- 1 pessic Bitxo picant opcional, al gust
- 3 c/s Oli d'oliva
- Sal al gust
- Pebre negre al gust, mòlt fresc
per servir
Passos
Tallar el pit de pollastre en trossos de 2×2 cm, barrejar el iogurt amb el suc de llima i deixar marinar el pollastre com a mínim 2 hores, millor fins l'endemà.
120 minPosar les espècies en una paella calenta i remenar fins que facin aroma. Reduir el foc, afegir l'oli, la ceba, l'all i el gingebre i sofregir, remenant, fins que la ceba quedi tova i daurada.
Afegir el pollastre amb la marinada i el tomàquet trossejat. Remenar i coure sense tapar uns 15 minuts, o fins que el pollastre quedi tendre.
15 minAfegir el pebrot i la llet de coco i escalfar bé. Amanir amb suc de llima, sal i pebre, i si es vol una mica de bitxo o pebre de caiena.
Servir amb arròs i coriandre fresc, i opcionalment amb pa naan.
Un curri de pollastre és bàsicament un sofregit que en comptes de tomàquet i ceba sols porta espècies torrades i after llet de coco, i que s'allarga al foc fins que el pollastre queda tendre. Si coneixes el sofregit de casa —aquell que es fa anar a foc baix fins que la ceba es desfà— ja tens mig mecanisme après: aquí el sofregit porta, a més, espècies seques que es couen primer soles, en sec, perquè l'oli de les llavors es desperti amb la calor seca abans de mullar-se amb res.
El que decideix si surt bé no és el temps de cocció sinó dues coses: quant de temps aguanta el pollastre dins el iogurt amb llima, i si saps reconèixer quan la ceba ha passat de «tova» a «daurada de veritat», que és un color concret, no un número de minuts. El iogurt hi fa de tendritzador: els seus àcids i el calci trenquen una mica les fibres de la carn perquè no quedi seca quan bulli després dins la salsa. Com més estona hi reposa —d'una hora a tota la nit—, més flonja surt la carn.
Hi ha qui diu que un curri es fa amb una barreja de pols comprada i prou. Doncs no del tot, perquè si tires la pols directament a l'oli fred i la deixes coure amb la ceba sense torrar-la abans en sec, moltes de les espècies es queden crues de gust, amargues i polsoses a la llengua. El pas de torrar-les soles, remenant, fins que facin olor, és el que converteix una pols en una espècie desperta.
El pollastre: pit, perquè es couen de pressa i sense os complica la mossegada, però si es té cuixa desossada també hi va bé i fins i tot aguanta millor l'estona al foc sense assecar-se, perquè porta una mica més de greix. El tall en daus de dos per dos centímetres no és caprici: una peça massa petita es desfà, una de massa grossa no acaba de quedar tendra en els vint minuts que dura la cocció final.
El iogurt grec i la llima fan la feina de marinada: el iogurt, espès, s'enganxa a la carn i no la xopa com faria un líquid clar; la llima hi aporta un àcid més viu que ajuda a trencar fibra. Si no es té iogurt grec, un iogurt natural normal, escorregut una estona en un colador, fa el mateix servei.
Les espècies —curri en pols, canyella, clau, cardamom— es couen primer en sec perquè els seus olis essencials, que són els que donen tot el gust, necessiten calor per despertar-se; mullats d'entrada amb oli fred no acaben de sortir. El curri en pols és en realitat una barreja, de manera que si no se'n té un de bo, es pot muntar amb cúrcuma, comí i coriandre en pols en quantitats semblants i quedarà prou digne. El bitxo és per qui vulgui picant, no fa cap falta per a l'equilibri del plat.
Ceba, all i gingebre fan de base, com el sofregit de qualsevol cuina catalana, només que aquí es couen amb les espècies ja torrades i a foc baix perquè la ceba es faci tova sense cremar-se: el senyal és el color, que passa de blanc a un daurat net, mai marró fosc, perquè cremada amarga tota la salsa. El tomàquet trossejat de conserva fa de líquid i d'acidesa; un tomàquet fresc ben madur, triturat, també serveix, però cal comptar que amollarà més aigua i caldrà deixar-lo reduir una mica més abans d'afegir la llet de coco.
El pebrot s'afegeix tard perquè quedi encara una mica ferm, amb mossegada, i no es converteixi en una pasta més dins la salsa. La llet de coco arrodoneix el picant i lliga la salsa amb greix, que és el que la fa sedosa; sense ella el curri queda més aspre i líquid, i no hi ha gaire substitut just, perquè cap altra llet aporta aquest greix i aquest dolç alhora. L'arròs basmati hi va bé perquè els grans queden solts i absorbeixen la salsa sense apastissar-se; un arròs rodó de casa es quedaria enganxós i no deixaria lloc a la salsa.