Foto IAPatates al forn amb nata
Patates tallades fines cobertes amb una barreja d'ou i nata, condimentades amb herbes i espècies, i gratinades al forn.
Les etiquetes es calculen automàticament a partir dels ingredients i poden ser incorrectes. Comprova l'envàs si és important per a tu.
Ingredients
- 1 kg Patata
- 1 unitats Ou batut
- 1 unitats Ceba picada fina
- 1 gra All
- 0.5 l Nata per muntar
- 1 pessic Nou moscada una mica ratllada
- 1 c/p Farigola fresca, picada fina
- 1 c/p Pebre vermell
- Sal
- Pebre negre mòlt al moment
- 1 c/s Mantega per untar la font refractària
Passos
Pelar les patates i tallar-les a làmines fines; disposar-les juntament amb la ceba en una font refractària untada amb mantega.
Batre bé l'ou i barrejar-lo amb la nata per muntar fins obtenir una consistència homogènia.
Afegir l'all picat i les espècies, i remenar.
Repartir la barreja uniformement sobre les patates.
Posar la font al forn precalentat a 190 °C (en mode de convecció) i coure 60-70 minuts o fins que les patates estiguin toves.
65 minSi es desitja, tapar la font amb una tapa o un plat refractari invertit perquè la superfície no es rossegi massa.
En aquest cas, cal comptar 10 minuts més de temps de cocció.
10 min
Això és un gratin, encara que aquí no li diguem així: patates tallades fines, negades amb nata i ou batut, al forn fins que es fonen en una massa cremosa per dins i daurada per sobre. El mecanisme és senzill un cop l'entens: la nata i l'ou formen una crema que, amb la calor, coagula lentament i embolcalla cada làmina de patata; mentrestant la patata allibera una mica del seu midó, que espesseix encara més el líquid. El resultat no és una patata "amanida" amb nata, és una patata cuita dins d'una salsa que s'ha convertit en part de la patata mateixa.
Que surti bé depèn de dues coses: el gruix del tall i la paciència del forn. Si les làmines són gruixudes, el centre de la font quedarà cru mentre la superfície ja s'haurà cremat; si són massa fines, es desfan i perds la gràcia del plat, que és notar encara la patata, no un puré. I el forn: aquí no hi ha drama de temperatures altes ni de gratinats ràpids, hi ha calor moderada i temps llarg, perquè la patata necessita estovar-se fins al moll de l'os abans que la crema de dalt es rossegi massa.
Hi ha qui diu que com més nata, més bo. Doncs no, perquè l'excés de líquid no deixa que es concentri: en lloc de cremar-se, el plat es queda negant en un brou que no acaba d'espessir. La nata ha de cobrir just per sobre de les patates, ni un bassal de més.
La patata: no totes serveixen igual. Interessa una de carn ferma, que aguanti la forma en làmina i no es desfaci en bullir-se dins la crema; les patates massa farinoses es trenquen i et queden com un puré amb grumolls, que no és el que busquem aquí. Si només tens patata nova, surt més aigualida i el plat quedarà més líquid: compensa-ho allargant una mica la cocció perquè s'evapori l'excés.
La nata per muntar (la de 35% de greix, no la de cuinar lleugera) és la que aguanta la calor del forn sense trencar-se en grumolls de greix separat. Si vols alleugerir-la, pots substituir part per llet, però llavors la crema final serà més fluida i menys untuosa: és un criteri d'equilibri entre cos i lleugeresa, no una substitució lliure.
L'ou fa de lligam: sense ell la nata simplement s'escalfa i es reparteix, però amb ell coagula a mesura que cou i dona estructura, perquè la crema no quedi com una salsa que xopa sinó com una massa que es talla. Un ou és suficient per mig litre de nata; si en poses dos, la textura final s'assembla més a una flam de patates que a un gratin cremós, i tampoc és dolent, només és un altre plat.
L'all i la ceba hi són pel fons, no pel protagonisme: la ceba, ben picada i crua dins la barreja, allibera el seu sucre mentre cou i suavitza el conjunt; si la poses massa grossa, et quedaran trossos crus i durs enmig de la cremositat, que trenca la il·lusió d'homogeneïtat. L'all, només un gra, perquè aquí no busquem un plat d'all sinó un rerefons.
La farigola, el pebre vermell i la nou moscada són l'ús clàssic d'una cuina de patates i nata que ve de les zones de muntanya on la vaca dona més llet que carn: la nou moscada en particular és l'espècia que tradicionalment acompanya els làctics perquè en talla una mica la grassor. No cal passar-se'n: una polsada basta, el plat no ha de saber a espècia sinó a patata cremosa amb un toc.
I la mantega de la font: no és decoració, evita que la capa de contacte amb el metall es cremi o s'enganxi abans que la resta hagi cuit. Si no en tens, un raig d'oli fa la mateixa feina, encara que perds aquell lleuger gust de mantega torrada a la vora.