Foto IAAmanida de mongetes grosses amb crema de tonyina
Amanida fresca amb mongetes grosses, enciams tendres i una cremosa salsa de tonyina, amb crostons d'all i farigola.
Les etiquetes es calculen automàticament a partir dels ingredients i poden ser incorrectes. Comprova l'envàs si és important per a tu.
Ingredients
- 1 llauna Mongetes blanques grosses escorregudes i rentades
- 125 g Canonges
- 125 g Rúcula
- 10 unitats Tàperes senceres
- Sal al gust
- Pebre negre al gust, acabat de moldre
- 1 llauna Tonyina
- 100 ml Crème fraîche 18%
- 2 c/s Tàperes
- 2 unitats Pa de sègol llesques
- 2 gra All picat
- 1 c/p Farigola seca
- 3 c/s Mantega per fregir
Passos
Poseu la tonyina, la crème fraîche i les tàperes a la batedora i tritureu fins obtenir una crema homogènia sense grumolls.
2 minTalleu el pa a daus petits d'uns 1 cm i barregeu-los amb l'all, la farigola, la sal i el pebre.
3 minEnrossiu els daus de pa fins que quedin cruixents en una paella calenta amb mantega, o enforneu-los a 175 °C durant 15 minuts.
15 minBarregeu la crema de tonyina amb les mongetes grosses fins que quedin ben integrades.
1 minServiu sobre un plat amb les canonges i la rúcula, escampeu-hi els crostons i les tàperes per sobre, i acabeu amb sal i pebre al gust.
2 min
Això no és una amanida de fulles amb quatre coses a sobre, és una crema que es converteix en amaniment per gravetat i textura. L'eix de tot és el bol de tonyina triturada amb crème fraîche: quan la bateu fins que no hi queda cap grumoll, obteniu una cosa untuosa que s'agafa a les mongetes com una salsa greixosa s'agafa a la pasta. Si la deixeu amb trossets, la mescla amb les mongetes queda irregular i el plat perd el seu sentit, que és precisament la cremositat uniforme.
Hi ha qui diu que les mongetes de pot són un recurs de mandrós. Doncs no, perquè aquí la mongeta grossa fa un paper concret: ha d'aguantar la forma sense esmicolar-se quan la remenes amb la crema. Rentar-les no és un caprici higiènic, és treure el líquid espès del pot que, si es queda, aigualeix la crema i la fa lliscar en lloc d'embolcallar.
El contrast que fa funcionar el plat són els crostons. Es couen per dues vies i només en una placa domèstica normal: paella amb mantega fins que el pa agafa color i soroll de cruixent quan el toques amb la cullera, o forn fins que estan secs i daurats per fora. La mantega hi és per sabor, no només per enrossir: fregir sense greix deixa el pa sec i sense aquell gust de torrada amb gust.
La farigola i l'all no es couen sols, es couen enganxats al pa, que és on han de quedar perquè el seu aroma no es perdi a la paella buida.
La tonyina de pot és la base de la crema perquè ja ve cuita i grassa, i aguanta bé la batedora sense desfer-se en fibres massa llargues. Si en teniu de fresca sobrant, val també, però cal coure-la abans i deixar-la refredar, perquè calenta trenca la crème fraîche. La crème fraîche hi posa el greix i l'àcid lleuger que lliga la tonyina sense fer-la pesada; un iogurt grec sencer fa un paper semblant, més àcid i una mica menys suau, però serveix.
Les tàperes es reparteixen en dos llocs i amb dues funcions diferents: les que van a la batedora es desfan i deixen el seu punt salat escampat per tota la crema; les que es deixen senceres per sobre donen una queixalada salada puntual que trenca la uniformitat del plat. No les bescanvieu entre elles sense pensar-hi, perquè l'efecte no és el mateix.
Les canonges i la rúcula no són decoració, són el contrapès amarg i fresc a tanta crema i mantega. Si no en trobeu, qualsevol fulla tendra amb un toc de picor —escarola jove, per exemple— fa la mateixa feina de contrast.
El pa de sègol aporta la densitat necessària perquè el crostó no es torni pols en boca; un pa blanc normal queda massa lleuger i es torna molla en lloc de cruixent. Si no en teniu, una llesca de pa de pagès una mica sec també aguanta el daus.
L'all i la farigola seca són l'únic toc de condiment a part de sal i pebre, i per això s'han de notar: pica l'all fins que quedi quasi una pasta, perquè si queda a trossos grossos es crema abans que el pa agafi color, i deixa un gust amarg que no té remei un cop fet.
La mantega per fregir, si la cuina és de pis i la paella petita, val més fer els daus de pa en dues tongades que amuntegar-los; massa pa junt refreda el greix i el que surt és pa greixós, no cruixent. I això, com totes les coses que depenen del punt i no del rellotge, demana estar-hi a sobre i mirar, no comptar minuts amb el cap en altra banda.