Foto IAArrels en llet de coco
Un guisat reconfortant d'arrels tendres cuinades a foc lent en llet de coco amb espècies aromàtiques.
Les etiquetes es calculen automàticament a partir dels ingredients i poden ser incorrectes. Comprova l'envàs si és important per a tu.
Ingredients
- 1 c/p Cardamom
- 2 c/p Comí
- 2 c/p Coriandre mòlt
- 400 g Patata a daus
- 500 g Pastanaga a daus
- 400 g Moniato a daus
- 2 unitats Ceba vermella picada fina
- 1 unitats Bitxo vermell picat fi
- 3 gra All picat fi
- 1 c/s Gingebre ratllat
- 800 ml Llet de coco
- 1 c/s Oli de sèsam o un altre oli per saltar
- pessic Sal
- pessic Pebre negre
- 100 g Espinacs picats gruixuts
- 30 g Anacard per escampar
- 100 ml Crema de llet fresca 18%
Passos
Torreu el cardamom, el comí, el coriandre i una mica de pebre en una cassola seca fins que facin una olor agradable i especiada.
2 minBaixeu el foc i afegiu la patata, la pastanaga, el moniato, la ceba vermella, el bitxo, l'all, el gingebre i l'oli de sèsam.
4 minRemeneu i cuineu uns minuts.
Afegiu la llet de coco, remeneu i tapeu la cassola.
1 minDeixeu coure les arrels a foc lent 20 minuts, fins que quedin tendres.
20 minAssaoneu amb sal i pebre negre al gust.
1 minServiu amb els espinacs picats gruixuts, escampant-hi els anacards picats, la crema de llet fresca i, si voleu, pa.
Això és un guisat d'arrels —patata, pastanaga, moniato— ofegades en llet de coco amb espècies torrades. No és un curri de restaurant indi, és més aviat un cozido fet amb el que creix sota terra, pensat per a un dia fred de tardor quan les arrels de l'hort són dures i volen temps de cocció. El mecanisme és senzill: primer es desperten les espècies seques amb calor directa, després s'hi fonen els sucs d'aquestes arrels, i al final el greix de la llet de coco ho lliga tot sense que calgui cap farina ni cap lligam.
El que decideix si surt bé no és el rellotge, és l'olor. Quan torreu el cardamom, el comí i el coriandre en sec, no busqueu un color concret: busqueu el moment en què l'olor del cru —terrosa, una mica herbàcia— es converteix en una olor rodona, de pastisseria salada. Això passa perquè la calor seca trenca les parets de les llavors i allibera els olis essencials que fins aleshores estaven tancats. Si feu fum, ja és tard: les molècules aromàtiques s'han cremat i només quedarà amargor. Una placa domèstica normal, a foc mitjà real —el que fa ballar l'oli sense fumejar—, ja té prou força per fer-ho en el temps que es diu a la recepta; no cal forçar el foc fort pensant que així anirà més ràpid.
Hi ha qui diu que la llet de coco s'ha de bullir fort perquè quedi espessa. Doncs no, perquè un bull violent trenca l'emulsió del greix i la separa en una capa d'oli per sobre i un suc aigualit per sota —es veu de seguida, queda com tallada. El que cal és un bull suau, gairebé un tremolor a la superfície, i deixar que el temps i l'evaporació lenta facin la feina de concentrar-ho.
Les espècies —cardamom, comí, coriandre— són la base aromàtica, i aquí fan la feina que a casa nostra fa sovint el sofregit: donar fons de sabor abans que res més entri a la cassola. Si no teniu cardamom en gra, no passa res greu: és el més car i el més prescindible dels tres, i podeu reduir-lo o ometre'l sense que el plat perdi la seva lògica, només una mica de la seva festa. El comí i el coriandre mòlt sí que val la pena tenir-los, perquè són el gruix de l'olor.
La ceba vermella, l'all, el gingebre i el bitxo fan de base humida, el que en un sofregit català serien la ceba i el tomàquet: aporten dolçor, punxa i profunditat quan es couen uns minuts amb l'oli abans que arribi el líquid. El gingebre ratllat fresc és molt millor que el sec en pols, perquè dona una punta cítrica que el sec no té; si només trobeu gingebre sec, poseu-ne una mica menys, és més concentrat. El bitxo regula el picant: si en voleu menys, traieu-ne les llavors, que és on es concentra la força.
Les arrels —patata, pastanaga, moniato— són el cos del plat i també el seu rellotge natural: cadascuna es rendeix a un ritme diferent, i per això es tallen a mida semblant però no idèntica. No cal anar a buscar varietats exòtiques: una patata i una pastanaga de mercat normal i corrent fan la feina. El moniato, si no en trobeu, es pot substituir per carbassa, que té una dolçor semblant i també es desfà amb la calor.
La llet de coco és el greix i el líquid de cocció alhora, i aquí no hi ha drecera honesta: la llet de coco en pols o la beguda de coco lleugera no tenen prou greix per lligar la salsa, quedaria aigualida. Si en voleu una versió més lleugera de greix, podeu barrejar-la amb una mica de brou de verdures, però sabent que perdreu cremositat.
Els espinacs es posen crus al final, picats gruixuts, perquè la pròpia calor del guisat ja calent els colgui just el temps de perdre la rigidesa sense tornar-se una papilla verda i amarga —aquest és el defecte que s'evita no coent-los dins la cassola. Els anacards hi aporten el crunch que tot aquest plat tou necessita, i la crema de llet fresca, al damunt, talla el dolç de la llet de coco amb un punt àcid. Si no teniu anacards, qualsevol fruit sec torrat i picat fa el mateix paper; i aquí, com manem a casa, un pa amb tomàquet al costat no hi desentona gens, encara que no sigui ortodox.