Foto IAPasta amb nata i pernil dolç
Pasta cremosa amb pernil dolç, un plat ràpid i reconfortant per a qualsevol dia de la setmana.
Les etiquetes es calculen automàticament a partir dels ingredients i poden ser incorrectes. Comprova l'envàs si és important per a tu.
Ingredients
- 320 g Penne
- 1 gra All
- 50 g Mantega
- 250 g Pernil dolç
- 200 ml Nata
- Parmesà al gust
- Sal al gust
- Pebre negre al gust
Passos
Poseu a bullir aigua per a la pasta, salant-la al gust.
Desfeu la mantega en una paella gran i afegiu-hi el gra d'all, tallat per la meitat i sense el cor.
Quan l'all estigui ben rossejat, afegiu-hi el pernil dolç tallat a daus i sofregiu-lo a foc lent uns dos minuts.
2 minAfegiu-hi la nata, remeneu bé i cuineu tres minuts més, assaonant amb sal i pebre negre.
3 minCoeu la pasta fins que quedi al dente, escorreu-la i passeu-la a la paella amb la salsa.
Remeneu la pasta amb la salsa durant un minut perquè quedi ben amanida.
1 minRepartiu la pasta als plats, amb abundant parmesà i més pebre negre per sobre.
Serviu la pasta amb nata i pernil dolç ben calenta de seguida.
Això és un plat de resignació elegant: quan no tens temps ni ganes de fer un sofregit de debò, la nata et fa de drecera. El mecanisme és senzill, un lligam de greix i proteïna làctia que s'enganxa a l'amidó de la pasta i la fa lluent. No hi ha res més.
Tot gira al voltant de l'all i la mantega. La mantega es desfà i, quan comença a fer una escumeta fina i a oloroso a fruit sec, és el senyal que ja pots posar-hi l'all: no abans, perquè cru encara no dóna res, ni després, perquè la mantega cremada amarga tot el plat. L'all es parteix per la meitat i es treu el cor perquè el cor és la part que més amarga quan es rosseja massa; sense cor, pots deixar-lo una mica més de temps sense espantar-te.
El pernil dolç no es couen, es calenta. És carn ja cuita de fàbrica, salada i lleugerament dolça; el que busques és que els daus agafin una vorera lleument torrada, no que es facin de nou. Un sofregit-no-sofregit, el mínim indispensable.
La nata, finalment, no es bull: es redueix suau fins que deixa de córrer com aigua i comença a vestir la cullera. Aquest és el punt, no els minuts que diu la recepta, que només et marquen el mínim per començar a mirar.
Hi ha qui diu que la nata per a cuinar i la nata per muntar són intercanviables. Doncs no, perquè la de muntar té més greix i bull diferent: fa més escuma i es trenca si la foc és fort. Per aquest plat vols la nata líquida normal, de cuinar, amb prou matèria grassa per lligar però no tanta que se't desfaci en grumolls quan hi afegeixis la sal.
L'all és el primer que toca el greix i el que marca l'olor de tot el plat; un gra, tallat gros, dona només un rastre, no un gust que domini. Si no en tens, mig gra d'all en pols remenat amb la mantega des del principi fa un servei semblant, encara que perds aquest moment visual del rosejat que t'avisa quan és hora de seguir.
El pernil dolç aquí fa de proteïna ràpida i de sal amb forma. Tria'l tallat gruixut si pots, perquè en dau petit i prim es torna gomós de seguida amb la calor; si només tens pernil en lamines fines, talla'n tires i escurça el temps al foc, perquè es ressequen de pressa. Qui vulgui un gust més intens pot fer-ho amb bacó o pernil serrà en comptes del dolç — el criteri és: qualsevol carn curada o cuita, tallada petita, que aporti sal i una mica de greix propi.
La mantega és el lligam entre l'all, el pernil i la nata; sense ella, la nata sola es queda freda i separada de la resta. Si no en tens, un raig d'oli d'oliva fa la funció tècnica, però perds aquesta textura sedosa que la mantega dona quan es desfà a poc a poc i no a foc viu — una placa de casa sol tenir el cremador prou ample perquè, posat a mínim, ja faci massa calor per a una paella petita, així que val la pena vigilar-ho de prop en lloc de confiar en un número.
El parmesà, al final, no es cuina: es ratlla cru sobre el plat calent perquè es fongui just pel contacte, i això és el que li dona l'última capa de sal i de gust llarg. Si no tens parmesà, qualsevol formatge dur per ratllar fa el mateix paper, encara que el sabor canviï de família.
La paciència aquí no és llarga, però hi és: és la paciència de no apressar la mantega perquè no agafi color de pressa i la de deixar que la nata s'espesseixi sola abans de tirar-hi la pasta. Un plat ràpid fet amb pressa es nota, i es nota precisament en això, en una salsa que encara corre pel plat en lloc de vestir-lo.