Foto IAConill a la caçadora
Conill tendre guisat amb verdures, vi blanc i tomàquet, un plat de caça tradicional cuinat a foc lent.
Les etiquetes es calculen automàticament a partir dels ingredients i poden ser incorrectes. Comprova l'envàs si és important per a tu.
Ingredients
- 1 kg Conill
- 1 unitats Ceba
- 1 unitats Api
- 1 unitats Pastanaga
- 1 unitats Fulla de llorer
- 250 ml Vi blanc
- 500 g Tomàquet trossejat en conserva
- 2 c/s Oli d'oliva
- Sal al gust
- Pebre negre al gust
- Brou de carn al gust
- Farina al gust
- Alfàbrega al gust
Passos
Talleu la ceba en làmines fines i piqueu finament la pastanaga i l'api. Enfarineu el conill.
Sofregiu la ceba amb oli d'oliva, afegiu el conill i doreu-lo per totes bandes a foc fort.
Afegiu la pastanaga, l'api i la fulla de llorer, i sofregiu.
5 minAfegiu el vi blanc, deixeu que s'evapori, incorporeu el tomàquet i el pebre negre. Coeu.
5 minAfegiu el brou de carn i les vísceres del conill.
Coeu el conill a foc mitjà-baix, afegint brou si cal.
60 minA mitja cocció, afegiu fulles d'alfàbrega al gust, si voleu.
El conill a la caçadora és, en el fons, un sofregit que es menja la carn. No és un guisat de salsa espessa que cobreix el conill: és un conill que es desfà de mica en mica dins una base de ceba, hortalisses i tomàquet, fins que la carn solta el seu propi suc i la salsa queda lligada sense necessitat de res més. El nom «caçadora» ve d'això mateix: és el plat que es fa amb el que hi ha a l'hort i al rebost quan el que cal celebrar és la peça de caça, no la salsa.
Que surti bé depèn de dues coses, i cap de les dues és el temps. La primera és com es daura el conill: la farina no és per espessir, és per fer una crosta fina que impedeixi que la carn perdi els sucs massa de pressa quan toqui la paella calenta. Si la paella no crema prou, el conill bull en lloc de dorar-se i la crosta no es forma mai. La segona és el sofregit de ceba, pastanaga i api: ha de fer-se lent, fins que la ceba passa de blanca i cruixent a tendra i una mica translúcida, perquè és aquí on es construeix tot el gust dolç que després equilibra l'acidesa del tomàquet i del vi.
Hi ha qui diu que un guisat de conill millora si es deixa bullir fort per «concentrar» la salsa. Doncs no, perquè bullir fort no concentra res més de pressa que fer-ho a foc baix: només endureix la carn, que necessita calor suau i constant per tornar-se tendra, i fa que el líquid s'escapi en forma de vapor abans d'hora, deixant la salsa separada en lloc de lligada.
El conill, mireu-lo abans de comprar-lo: si és massa gran i carnós, segurament és un conill de granja que ha crescut de pressa i la carn quedarà més seca; un de mida mitjana, amb les potes no gaire gruixudes, es cou més uniforme. Si no trobeu conill, un pollastre de pagès a trossos fa el mateix paper, encara que el gust sigui més suau i menys de bosc.
La ceba és la base del sofregit, i aquí Catalunya hi té experiència de sobres: el mateix principi del sofregit que porta tants altres plats. Busqueu-la ferma, sense taques toves, perquè una ceba passada solta aigua de seguida i el sofregit es torna bullit en lloc de daurat. La pastanaga i l'api hi aporten el dolç i l'amargor fins que es noten tendres però encara una mica fermes: si l'api no us agrada, es pot deixar fora sense que el plat se'n ressenti gaire, és l'ingredient més prescindible dels tres.
El vi blanc serveix per desenganxar tot el que ha quedat enganxat al fons de la cassola quan s'ha daurat el conill, aquell suc concentrat que té molt de gust i que sense vi es perdria. No cal un vi car: un de taula sec fa la feina igual de bé, i si no en teniu a mà, un raig de vinagre diluït en aigua fa un paper semblant, tot i que el resultat és més àcid i menys arrodonit.
El tomàquet de conserva és aquí per constància, no per caprici: dona una salsa de gust regular tot l'any, cosa que un tomàquet fresc fora de temporada no garanteix. Si en teniu de madurs i bons, trossejats i sense pell, val més fer-los servir, però fora de temporada la conserva no és cap trampa, és sentit comú.
El brou de carn és el que permet allargar la cocció sense que la salsa es quedi seca ni massa espessa: aneu-ne afegint de mica en mica, mai tot de cop, perquè l'objectiu és mantenir la salsa fluida, no ofegar el conill. I la paciència, aquí, és l'ingredient que no hi és escrit enlloc de la llista però que fa tota la diferència: una hora llarga a foc suau és el que converteix un conill que costa de mastegar en un que es desfà sol.