Foto IATarta sense gluten amb melmelada de gerds
Tarta sense gluten amb melmelada de gerds, amb una base de farina d'arròs i fècula de patata.
Les etiquetes es calculen automàticament a partir dels ingredients i poden ser incorrectes. Comprova l'envàs si és important per a tu.
Ingredients
- 200 g Farina d'arròs
- 50 g Fècula de patata
- 150 g Sucre
- 1 unitats Ou
- 150 g Mantega freda
- 8 g Llevat químic
- 1 unitats Ratlladura de llimona mitja llimona
- 450 g Melmelada de gerds
Passos
En un bol gran, barregeu la farina d'arròs i la fècula de patata, afegiu l'ou, el sucre, el llevat químic i la ratlladura de llimona.
Afegiu la mantega freda tallada a daus i pasteu la massa amb les mans dins del bol.
Passeu la massa a una superfície enfarinada i pasteu-la amb energia fins obtenir una bola llisa i homogènia.
Emboliqueu la massa amb pel·lícula alimentària i deixeu-la reposar a la nevera com a mínim 1 hora.
60 minEsteneu la massa amb el corró fins a un gruix de 4-5 mm.
Passeu la massa a un motlle de 22 cm de diàmetre, untat amb mantega i espolsat amb farina d'arròs, i premeu-la contra les vores.
Punxeu la base amb una forquilla i ompliu la tarta amb la melmelada de gerds.
Esteneu la resta de massa i retalleu figures per decorar la part de dalt de la tarta.
Enforneu la tarta en el forn preescalfat a 180 graus durant uns 30 minuts.
30 minDeixeu refredar la tarta completament abans de servir.
Això és una pasta frolla sense gluten, farcida de melmelada de gerds: una base que s'ha de trencar amb la dent, no ser gomosa, i una melmelada que es manté quieta quan la talles. El mecanisme és senzill un cop l'entens: sense gluten no hi ha xarxa elàstica que lligui la massa, així que qui fa aquesta feina és el gred de la mantega freda i el lligam del midó. Si la mantega s'escalfa, la massa es trenca a l'hora d'estendre-la i no aguanta la forma al motlle.
Per això la mantega entra freda i a daus: vols que quedin trossets de greix repartits, no una pasta untuosa. Quan la pastes amb les mans al bol, el que fas és esmicolar aquests daus fins que la farina els embolcalla, no fondre'ls. Si et quedes curt, la massa no lliga; si la treballes massa estona amb les mans calentes, perds la fredor i la massa es torna plàstica i difícil de manejar. El repòs a la nevera no és un caprici: és el temps que necessita la fècula de patata per absorbir la humitat i que el greix torni a endurir-se, perquè després puguis estendre-la sense que s'enganxi al corró ni es trenqui en estendre-la.
Hi ha qui diu que sense gluten la massa no es pot pastar amb energia perquè es trenca. Doncs no, perquè aquí no busques desenvolupar cap xarxa: busques que la farina i la fècula es distribueixin bé entre els trossos de mantega. Pastar fort no fa mal, al contrari, ajuda a unificar-ho tot; el que sí que fa mal és escalfar-la massa amb les mans o deixar-la a temperatura ambient massa estona.
La farina d'arròs dona cos sense aportar gluten: és la base neutra, la que no interfereix amb cap altre sabor. Si no en tens, pots fer-la servir amb una altra farina sense gluten de gra, com la de blat de moro fina, però el resultat serà una mica més granulat, menys fi al mos.
La fècula de patata és qui fa de lligam en absència de gluten: reté humitat i dona aquella textura que es trenca net en lloc d'esmicolar-se en pols. Es pot substituir per fècula de blat de moro amb el mateix criteri: busques un midó pur, sense sabor propi, que absorbeixi aigua i uneixi. No serveix qualsevol farina per aquesta feina, perquè el que compta és la capacitat d'absorció, no la procedència.
El sucre, aquí, no és només dolçor: ajusta la textura, fa la massa més quebradissa. Si en poses menys, la massa queda més dura i costa d'estendre; si en poses més, es desfà massa i és difícil de manejar en fred.
L'ou és el lligam final, el que fa que tot s'aguanti en una bola i no en migues. La mantega ha de ser freda i de qualitat normal de cuina, sense cap secret: el que importa és la temperatura, no la marca ni el tipus. El llevat químic aquí no fa pujar res de manera notable; dona un lleuger alleugeriment a la massa perquè no quedi massa densa, però no esperis un embotit esponjós.
La ratlladura de llimona trenca la dolçor plana del sucre i la melmelada amb un punt amarg i fresc; si no en tens, una mica de ratlladura de taronja fa una feina semblant, encara que el resultat canviï de caràcter.
La melmelada de gerds és la protagonista real del plat, i aquí el criteri és simple: com més espessa i menys aigua lliure tingui, millor es comportarà al forn. Una melmelada casolana ben cuita aguanta millor que una comercial molt líquida; si la teva és fluida, un bon truc és escolar-la una mica abans d'omplir la tarta, perquè no et quedi una bassa que mulli la base.
Quant al forn de casa: aquí no hi ha cap misteri de temperatura constant, el forn domèstic sol ser irregular, així que el senyal de cocció no és el rellotge sinó la vista: la massa de dalt ha de passar de pàl·lida a daurada, i la melmelada, en bombolles lentes, no líquides i ràpides. Si vius a un pis amb un forn petit o antic, gira la safata a mitja cocció perquè es dauri de manera uniforme; és un gest que no canvia el resultat final, només l'estalvia d'una banda crua i l'altra cremada.
La paciència aquí hi és dues vegades: al repòs de la massa a la nevera, que no es pot escurçar sense pagar-ho en una massa impossible d'estendre, i al refredament final, perquè la melmelada calenta és líquida i només quan es refreda del tot agafa cos i la tarta es talla neta en lloc d'escampar-se pel plat.