Foto IAAmanida agredolça de fideus
Amanida fresca de fideus amb amaniment agredolç, verdures crues i un toc de coriandre, sèsam i cacauets.
Les etiquetes es calculen automàticament a partir dels ingredients i poden ser incorrectes. Comprova l'envàs si és important per a tu.
Ingredients
- 200 ml Suc de pinya
- 1 c/s Vinagre d'arròs
- 2 c/s Quètxup
- 1 c/s Sucre morè
- 1 c/s Gingebre ratllat
- 1 c/s Salsa de soja
- 1 c/s Midó de blat de moro
- 200 g Fideus ramen
- 100 g Edamame
- 200 g Pastanaga tallada a tires
- 150 g Col de paperina tallada fina
- 125 g Tirabecs tallats
- 2 unitats Ceba tendra tallada fina
- ½ unitats Pinya tallada a daus
- 1 unitats Alvocat tallat a llesques
- 1 manat Coriandre fresc
- 25 g Cacauet salat
- 25 g Sèsam torrat
Passos
Barregeu el suc de pinya, el vinagre d'arròs, el quètxup, el sucre morè, el gingebre ratllat, la salsa de soja i el midó de blat de moro en un cassó, porteu a ebullició i coeu uns minuts fins que espesseixi. Deixeu refredar.
5 minCoeu els fideus ramen seguint les instruccions del paquet, afegint l'edamame l'últim minut de cocció. Escorreu i refredeu amb aigua amb gel.
10 minBarregeu els fideus i l'edamame amb la meitat de la salsa agredolça.
Poseu la pastanaga i la col en un bol i distribuïu-hi els fideus amb edamame. Afegiu els tirabecs, la ceba tendra, la pinya, l'alvocat i la resta de l'amaniment.
Escampeu-hi coriandre fresc, sèsam i cacauets abans de servir.
Això no és una amanida en el sentit de fulles i vinagreta, és un plat de fideus freds amb una salsa agredolça que lliga tot un calaix de verdures crues. El truc no és cap ingredient exòtic: és que la salsa espesseixi bé amb el midó i que els fideus es refredin de cop, perquè no quedin pastosos. Si domines això, la resta és tallar bé i barrejar amb seny.
El midó de blat de moro és qui fa la feina. Quan el suc de pinya, el vinagre i el quètxup bullen, el midó es gelifica i la salsa passa de líquida a brillant i lleugerament enganxosa; ho veus perquè deixa de córrer pel cassó i, si hi passes una cullera, deixa un rastre net. Si bull massa estona es torna gomosa, si bull poc queda aigualida i no s'agafa als fideus. El senyal és visual, no el rellotge: quan brilla i espesseix com un xarop fi, fora del foc.
Hi ha qui diu que els fideus ramen s'han de coure fins que estiguin ben tous, com per a una sopa calenta. Doncs no, perquè aquí van freds i si els couem massa es desfan en barrejar-los amb la salsa i les verdures. El punt és «al dente» just, i després el bany de gel és el que talla la cocció de veritat; sense gel, la calor residual segueix coent-los per dins encara que els hagis escorregut.
L'altra qüestió és l'ordre: la salsa es divideix en dues tongades perquè els fideus calents absorbeixin bé la primera part mentre encara tenen porus oberts, i la resta s'aboca al final sobre les verdures cru-eres, que no han de coure's amb la calor de la salsa ni perdre la seva textura crucant.
El suc de pinya no és capritx decoratiu: aporta el sucre i l'acidesa suau que fan de contrapès al quètxup, que si no quedaria massa dolç i pla. Si no tens suc de pinya, pots fer-lo tu mateix escalfant una mica de pinya triturada amb aigua i colant-la, o bé substituir-lo per suc de taronja, que té una acidesa semblant encara que menys cos.
El vinagre d'arròs és suau i una mica dolç, no pica com el de vi. Si no en tens a casa —i en una cuina catalana no sempre hi és—, el criteri és: busca un vinagre blanc poc àcid i afegeix-hi una mica més de sucre per compensar. Un vinagre de poma diluït amb aigua funciona raonablement bé.
El gingebre ratllat fresc dona la punxada que el quètxup i el sucre, sols, no tenen; sense ell la salsa és dolça i prou. Si no en trobes fresc, el gingebre en pols fa el fet però amb menys quantitat, perquè és molt més concentrat.
Els fideus ramen secs són el cos del plat, però aquí no estàs fent sopa: la tradició del ramen com a brou calent ve de la postguerra japonesa, quan calia alimentar molta gent amb poc, i aquests mateixos fideus, en fred, serveixen igual de bé per a una amanida perquè aguanten estructura sense desfer-se, cosa que un espagueti normal no fa tan bé.
L'edamame, la pastanaga, la col, els tirabecs i la ceba tendra són la part que aporta la mossegada; tallar-los fins i en tires no és estètica, és perquè es barregin bé amb els fideus i no quedin trossos que s'escapin de la cullerada. La pastanaga es nota a punt per tallar quan encara es doblega sense trencar-se del tot sota el ganivet, és el moment en què és tendra però no fibrosa.
L'alvocat i la pinya fresca es posen a l'últim moment, barrejats amb la mà més que remenats, perquè l'alvocat s'esmicola si l'insisteixes massa. El coriandre, el sèsam torrat i el cacauet salat van per sobre i no es barregen del tot: la gràcia és que cada mos surti una mica diferent, amb més o menys crocant.
La paciència aquí és deixar refredar bé la salsa abans de posar-la als fideus calents, i deixar que el bany de gel faci la seva feina uns minuts de debò, no un rentat ràpid. Si t'afanyes en aquest punt, el plat et sortirà tebi i tou, i llavors sí que sembla una amanida trista, no pel que hi falta, sinó pel que no ha tingut temps de fer-se bé.