Foto IAPastís salat de mató i espinacs a la fregidora d'aire
Un pastís salat de pasta de full amb mató i espinacs, cuinat a la fregidora d'aire.
Les etiquetes es calculen automàticament a partir dels ingredients i poden ser incorrectes. Comprova l'envàs si és important per a tu.
Ingredients
- 1 unitats Pasta de full sense llevat
- 500 g Espinacs frescos o congelats
- 250 g Mató
- 1 unitats Ou
- 80 g Parmesà o grana padano
- Oli d'oliva una mica
- Xalota picada
- Sal al gust
- Pebre negre al gust
- Nou moscada al gust
- 1 unitats Rovell d'ou per pintar, opcional
Passos
Escalfar una mica d'oli d'oliva verge i sofregir la xalota picada fins que estigui daurada.
Afegir els espinacs (frescos o congelats) i coure fins que deixin anar el suc.
12 minEscórrer bé l'aigua dels espinacs i triturar-los amb una batedora o picar-los fins amb un ganivet.
En un bol, barrejar el mató amb l'ou i afegir sal, pebre negre i nou moscada.
Afegir el parmesà i barrejar bé.
Incorporar els espinacs a la barreja de mató.
Folrar un motlle de 20 cm de diàmetre amb paper de forn i estendre-hi la pasta de full.
Punxar la base amb una forquilla i escampar-hi el farciment de mató i espinacs.
Plegar les vores de la pasta cap amunt per formar un bordet al voltant del farciment i, si es vol, pintar-les amb el rovell d'ou batut.
Coure el pastís a la fregidora d'aire a 180 graus.
30 min
Això és un pastís rústic, una mica torta: full cruixent per sota, un farcit cremós d'espinacs i mató per sobre, i les vores plegades a mà perquè el suc no fugi. No és una quiche, no té la tapa de pasta ni l'ou líquid que quallant fa gelea; aquí l'ou és poc, just per lligar el mató, i el resultat és més espès, més de tallar amb cullera que de tallar amb ganivet.
Tot depèn de dues coses: treure l'aigua als espinacs i no ofegar la pasta de full. Els espinacs, bullits o no, solten aigua quan s'escalfen perquè les cèl·lules es trenquen i deixen anar el que tenien a dins; si no els escorreu bé, aquesta aigua baixa cap avall durant la cocció i estova la base, que es queda flàccida en lloc de cruixent. Per això es triturin o es piquin després d'escórrer, no abans: picar-los mullats és escórrer malament.
Hi ha qui diu que els espinacs congelats surten pitjor que els frescos. Doncs no, perquè la congelació ja els ha trencat les cèl·lules per vosaltres: solten l'aigua més de pressa i amb menys feina. El tast gairebé no canvia; la pressa, sí.
La xalota es sofregeix fins que passa de blanca i opaca a translúcida i daurada: aquí comença a caramel·litzar-se el seu sucre i perd l'agror cru. Si la deixeu més fosca, amarga; si la traieu abans, encara punxa. Això, i no un minutatge, és el senyal de quan afegir els espinacs.
La pasta de full sense llevat és la que es desenrotlla tal qual, sense pujar al forn com faria un brioix: això és el que li dona la base plana i cruixent, no inflada. Si només trobeu la pasta amb llevat (la de fer croissants o similars), no passa res greu, però us pujarà més i quedarà menys plana sota el farcit; val més comprar l'altra si en teniu l'opció, perquè aquí la funció és fer de safata, no de pa.
El mató és el cos del farcit: una formatgeta fresca, sense sal afegida, que aquí fa de lligam cremós en lloc de la nata o la llet d'una quiche clàssica. Si no en trobeu, la ricotta funciona igual de bé i té la mateixa textura granulosa i suau; el requesón espanyol també hi val. El que no funciona és un formatge fresc batut tipus Philadelphia: és massa gras i massa untuós, i el pastís us quedarà pesat en lloc de lleuger.
L'ou, un sol, no és aquí per fer quallar un líquid com en una quiche: és massa poc per això. Fa de lligam, perquè el mató sol, un cop calent, es desfaria i es separaria del greix; l'ou manté la barreja unida quan es talla. El parmesà hi posa la sal que falta i aquell punt salat-potent que el mató, insípid de mena, no té per si sol; el grana padano fa exactament la mateixa feina i és intercanviable sense pensar-hi dues vegades.
La nou moscada no és decoració: amb espinacs i formatge fresc és una combinació clàssica perquè talla la planitud d'aquests dos ingredients, que junts són tous i una mica ensucrats de gust. Poseu-ne poca, és potent.
El rovell per pintar és només estètic: dona color daurat a la vora de pasta per contrast amb el fred. Si no en teniu ganes, us en podeu estalviar i quedarà pàl·lid però igual de bo.
La fregidora d'aire escalfa amb aire que circula fort, més a prop que el forn del que passa en una paella que no pas d'un forn de llenya: per això no cal tanta estona com en un forn convencional, i per això convé vigilar la vora de pasta, que es daura abans en aquest aparell. El senyal és la vora: quan ha passat de pàl·lida i mat a daurada i una mica inflada, i el farcit ja no es mou en moure el motlle, està fet. Si teniu una fregidora petita, potser el motlle de 20 cm no hi entra sencer; en aquest cas, un de més petit només vol dir una capa de farcit més gruixuda i una mica més de paciència perquè el centre quedi fet sense cremar la vora, i aquí la paciència és la que fa que no us quedi cru per dins i socarrimat per fora alhora.