Foto IAGató de patata
Un gató de patata amb mozzarella, scamorza fumada i parmesà, gratinat al forn fins a quedar daurat.
Les etiquetes es calculen automàticament a partir dels ingredients i poden ser incorrectes. Comprova l'envàs si és important per a tu.
Ingredients
- 1 kg Patata
- 2 unitats Ou
- 160 g Mozzarella
- 150 g Scamorza fumada
- Oli d'oliva al gust
- 70 g Parmesà
- Pa ratllat al gust
- Sal al gust
- Pebre negre al gust
Passos
Rentem les patates i les coem en una olla gran, cobertes d'aigua, almenys 45 minuts fins que estiguin toves.
45 minPreparem la mozzarella: escorrem el líquid, la tallem a trossets petits i la deixem escórrer en un colador.
Escorrem les patates cuites, les deixem refredar i les pelem.
Passem les patates pel passapurés cap a un bol gran.
Afegim al puré de patata els ous, la sal, el pebre negre i ho barregem bé.
Afegim la mozzarella i la scamorza tallada a daus, i barregem fins obtenir una massa homogènia.
Untem una safata rectangular per al forn amb oli d'oliva i l'empolsem amb pa ratllat.
Aboquem la massa de patata i formatge a la safata, allisant-la amb una cullera o espàtula.
Hi escampem el parmesà per sobre i coem al forn, ja escalfat a 180 graus, durant 30 minuts.
30 minDeixem refredar una mica el gató acabat de fer i el servim als convidats a temperatura ambient.
El gató de patata és un pastís salat que no porta gens de farina, i això és la clau de tot: el lligam el fa el midó de la mateixa patata més l'ou, no cap altra cosa. Per això la patata s'ha de coure sencera i amb pell dins l'aigua, mai a trossos ni pelada: si la talles abans, l'aigua li renta el midó de la superfície i el puré et queda aigualit i sense cos, per molt que després hi tiris ou a cabassos per compensar.
El punt de cocció no es compta en minuts, es nota amb un ganivet: quan entra a la patata sense resistència, com si travessés mantega, ja hi és. Si encara nota un cor més dur al mig, torna-la a l'aigua, que un puré amb grumolls de patata crua no hi ha ou que l'arregli.
L'altre punt crític és escórrer bé la mozzarella. És un formatge que amaga molta aigua de conservació, i si la hi deixes, aquesta aigua es cuina dins el pastís i et deixa un bassal gris a la safata i una massa que no aguanta tallada. Un colador i una estona de paciència —aquí la paciència és literalment un ingredient— eviten el defecte abans que aparegui.
La patata ha de ser de les que es desfan bé en bullir, no de les que es mantenen fermes per a amanida; si tens dubte, la vella de tota la vida —la que fas servir per a truita— funciona millor que una patata nova de pell fina, que reté més aigua i dona un puré més fluix.
Els ous hi fan de lligam, igual que a una truita: coagulen amb la calor del forn i mantenen units el puré i els formatges. Dos ous per a un quilo de patata és la proporció justa per a quatre persones amb gana normal, o sis si el poses d'acompanyament i no de plat principal.
La mozzarella i la scamorza fumada hi van per raons diferents: la mozzarella es fon i lliga, la scamorza —que no és res més que una mozzarella afumada i una mica més seca— hi aporta el gust de fum sense afegir més aigua. Si no en trobes, un formatge fumat qualsevol que fongui bé, com un gouda afumat, fa el mateix paper; el que busques és fum i capacitat de fondre's, no una marca concreta.
El parmesà de sobre no és decoració: mentre el pastís es fa al forn, es fon i forma una crosta seca que contrasta amb l'interior cremós, i de pas tapa la superfície perquè no es ressequi. El pa ratllat de sota fa la mateixa feina a l'inrevés: separa la massa tova del metall calent de la safata perquè no s'enganxi i es trenqui en servir-lo.
Hi ha qui diu que un plat de patata i formatge és sempre pesat i greixós. Doncs no, perquè aquí el greix és limitat —l'oli per untar, el formatge que ja hi va— i el gruix ve del midó de la patata, que és lleuger comparat amb una massa de farina i mantega. El forn a la temperatura que fa fondre formatge sense cremar-lo, uns 180 graus en un forn domèstic normal, és el que converteix això en un pastís i no en un gratinat cremat per fora i cru per dins.
A taula, aquest gató no demana res més que companyia senzilla: un plat d'amanida, o si vols fer-ho ben de casa nostra, una llesca de pa amb tomàquet al costat, que el contrast de l'àcid i el cru contra el formatge fos li va perfecte. I es menja tebi o a temperatura ambient, mai calent de forn, perquè acabat de sortir encara no ha agafat cos i es desfà en servir-lo.