Foto IACostelles de porc a la graella
Costelles de porc marinades amb vi negre, romaní i xalota, servides amb una salsa de tomàquet agredolça.
Les etiquetes es calculen automàticament a partir dels ingredients i poden ser incorrectes. Comprova l'envàs si és important per a tu.
Ingredients
- 1.5 kg Costelles de porc
- 800 ml Vi negre
- 100 g Xalota
- 8 unitats Romaní
- 270 g Passata de tomàquet
- 20 g Concentrat de tomàquet
- 80 g Ceba
- 1 gra All
- 60 ml Vinagre de vi blanc
- 50 g Sucre morè
- 50 g Mostassa
- 15 g Bitxo fresc fresc
- 60 ml Oli d'oliva
- 15 g Salsa picant
- 15 g Salsa Worcestershire
- Sal al gust
- Pebre negre al gust
per a l'adob
- 80 ml Oli d'oliva
- Sal al gust
- Pebre negre al gust
Passos
Aboqueu el vi negre en un bol, afegiu-hi la xalota tallada fina i el romaní per a l'adob
Talleu les costelles de porc, poseu-les a l'adob, afegiu l'oli, la sal i el pebre, cobriu amb film
Deixeu-ho reposar a la nevera perquè s'adobi
120 minAl cap d'1 hora, gireu la carn perquè s'adobi uniformement
Talleu la ceba, escalfeu l'oli d'oliva en una cassola
Afegiu l'all i sofregiu uns minuts fins que es daure
Traieu l'all, afegiu la ceba tallada
Sofregiu la ceba uns minuts
Afegiu el vinagre de vi blanc i deixeu que s'evapori
Afegiu la passata de tomàquet, el concentrat de tomàquet, la mostassa, el bitxo i el sucre morè
Coeu la salsa a foc lent
Afegiu la salsa picant i la salsa Worcestershire, salpebreu al gust
Passeu la salsa pel colador i aboqueu-la en un bol
Prepareu la graella i escalfeu-la
Poseu les costelles de porc a la graella i coeu-les, girant-les de tant en tant. Punt de cocció: 70 °C a l'interior.
Serviu les costelles calentes amb la salsa preparada
Costelles de porc a la graella amb una salsa barbacoa feta a casa, no de pot. El mecanisme és senzill: la carn s'adoba en vi i oli perquè l'àcid i el greix afluixin les fibres i portin aroma de dins cap enfora, i després es cou directa al foc, ràpid i fort, perquè el que importa aquí no és estovar (ja ho ha fet l'adob) sinó marcar i concentrar sabor a la superfície.
Tot depèn de dues coses. La primera, que l'adob tingui temps de fer la seva feina: el vi i l'oli no pengen damunt la carn com un perfum, hi entren a poc a poc, i per això es gira la peça a mitja estona, perquè treballi per totes bandes igual. La segona, que a la graella no es jugui a endevinar: la carn sap quan és a punt perquè deixa anar una resistència concreta en lloc d'una altra, i si es confia en el rellotge i no en el tacte, es passa de cuita sense adonar-se'n.
La salsa és l'altra meitat del plat, i aquí hi ha un sofregit de debò, de ceba i all, que és la mateixa lògica que fem servir cada dia a casa quan comencem un guisat: primer el greix escalfat perfuma l'all, després la ceba es desfà a poc a poc fins que canvia de to, i només llavors hi entra tot el que fa de fons de sabor —tomàquet, mostassa, sucre, vinagre— perquè bulli fins fer-se una salsa espessa i brillant, no un suc clar.
Hi ha qui diu que una barbacoa bona ha de tenir fum i llenya. Doncs no sempre: el que fa la salsa és l'equilibri entre dolç, àcid i picant, i això es construeix a l'olla amb paciència, no al caliu. Una placa domèstica i una paella de fons gruixut fan perfectament aquesta feina.
Les costelles de porc han de tenir una mica de greix entremig, perquè és aquest greix el que es fon a la graella i evita que la carn quedi seca; si es compren massa magres, val més afegir-hi un raig més d'oli a l'adob per compensar. El vi negre no cal que sigui car, però sí que tingui cos, perquè és l'àcid el que trenca una mica l'estructura de la carn i la deixa més tendra i amb més gust; si no se'n té a mà, un vinagre de vi diluït amb una mica d'aigua fa una feina semblant, encara que menys subtil. La xalota, tallada fina, es dissol una mica dins l'adob i deixa un fons dolç; si no n'hi ha, una ceba petita tallada igual de fina la substitueix sense problema. El romaní es posa sencer, en branca, perquè desprengui l'oli essencial a poc a poc sense amargar; si es piqués massa fi, deixaria un regust resinós.
Per a la salsa, l'oli d'oliva és el medi on es cou l'all i la ceba, i aquí l'error típic és posar-los junts des del principi: l'all es crema abans que la ceba comenci a estovar-se, i això és el que fa amargar moltes salses. Per això es sofregeix primer l'all sol, es treu quan ja ha donat el seu perfum, i després entra la ceba, que necessita més estona a foc suau per desfer-se sense cremar-se.
La passata de tomàquet i el concentrat fan dues feines diferents: la passata dona volum i suc, el concentrat dona concentració i color fosc; si només es té un dels dos, es pot fer amb més quantitat de l'altre, tenint en compte que el concentrat és molt més intens i convé anar-hi amb compte. El vinagre que s'afegeix abans del tomàquet no és decoratiu: cou uns segons sol perquè l'alcohol i l'aspror més dura s'evaporin, i després la part àcida que queda es casa bé amb el dolç del sucre morè sense punxar.
El sucre morè i la mostassa construeixen el dolç i el toc amarg-àcid típic d'aquestes salses; un sucre blanc normal funciona igual de bé si no hi ha morè a l'armari, encara que el morè dona un regust més de caramel. El bitxo fresc, la salsa picant i la Worcestershire són els que donen fons i picant; si el bitxo fresc fa respecte, es pot reduir la quantitat o treure'n les llavors, que és on es concentra la major part del picor.
Val la pena dir-ho clar: aquesta salsa es cuina a foc lent perquè reduir vol dir evaporar aigua i concentrar sabor, i això no es pot accelerar pujant el foc sense cremar el fons; la paciència aquí és un ingredient més, no un detall.
Quant a la graella domèstica: una planxa o paella de ferro ben calenta fa la mateixa feina que unes brases, encara que sense el fum; el que no pot fer una placa normal és donar la temperatura de contacte molt alta que té una brasa de llenya, així que cal vigilar que la carn no s'enganxi i girar-la quan es desenganxa sola de la superfície, que és el senyal de que ja ha agafat prou color per aquell costat.
·